Recull extra del Tot Poesia 2008

Com és habitual hem rebut una veritable allau de poemes a última hora, per la qual cosa no ha estat possible publicar-ne tots els que ho mereixien. Tot i això, per compensar una mica aquest fet, hem ampliat una setmana el termini de publicació de poemes. Ens acomiadem fins l’any que ve amb una selecció de quatre poetes que valen molt la pena: Laura Dalmau i Fernàndez, Misael Alerm Pou, Azahara Cerezo i Martí Sunyol. Poesia de la bona.

Lluís Calvo


zapping

Sota un garbuix d’humitat
sóc un voyeur, incitatiu,
fora del mirall de tota lluita
en una finestra infal•lible
de quatre costats pecaminosos
a l’engany d’una esperma fàcil,
sense carícies. Consumeixo,
xop d’enyor de cuir negre,
l’objecte d’un òrgan musculós,
inaugurat per la llei de l’embut.


Laura Dalmau i Fernàndez



Certament, alguna vegada, baixant a la capital
rèiem de pensar què hi faríem anys més tard:

miràvem les balconades
plenes de llençols estesos
i ànsies per assecar

i potser en triàvem una: pintaríem a la façana
uns versos de Bertolt Brecht i la gent al passar
ho llegiria, potser, i covaria els mots dintre seu.

Somiàvem en sembrar la Rambla de tomaqueres
i deixar anar tots els coloms blancs
per art d'un barret de copa

que obriria gàbies i presons, ànimes i porticons.

Llavors "a mi també se'm van endur".


Misael Alerm Pou



Cua

Tothom al poble ho deia,
ell era poeta, era el poeta,
no havia escrit mai res,
mai cap llibre com a autor,
però tenia els ulls oberts
i potser era més poeta que jo,
tots som poetes:
la poesia no és només talent, no,
la poesia és un estat de la ment.


Azahara Cerezo



*
Assenyalares amb el dit un punt del cel
on, arribada la nit, nasqué un estel.

(…)

*
Tot recobert de fang,
per cada lletra t'escau un nou camí fet d'aigua clara

(…)


*
T'imaginava un arbre
jo,
perdut entre les branques.


Martí Sunyol

Selecció de la cinquena setmana

Hem arribat al final del nostre viatge i, un cop més, ha estat difícil escollir els poemes d’aquesta setmana. Sens dubte, n’hi ha d’altres que mereixien ser publicats però no ho han estat per raons, gairebé físiques, de temps i espai. L’any vinent ens tornarem a retrobar amb més versos i noves veus. Comencem, mentrestant, amb Natàlia Valldeperas, una jove poeta que ens mostra, de manera crítica i amb un sentit afuat del ritme, una certa manera de compondre poesia en aquest nou segle. L’autora ens suggereix que la poesia ha de ser silenci i autenticitat. Altrament, hi ha “pròlegs sense llibre” i “falses notes” enmig d’un mercat ambulant. Res a veure, doncs, amb la veritable creació. Continuem amb una altra poeta encara més jove, Adriana Nicolau, que amb només divuit anys ja té un sentit poètic i literari que provoca la sorpresa en el lector. I el més encoratjador és que aquest sentit sembla innat i flueix amb una gràcia envejable. I acabem aquesta edició del 2008 amb un poema de Ferran Planell en què ens explica com el poema entra, com raigs de sol convertits en signes, en la vida de qui l’acull.

Lluís Calvo


s. XXI

Escriptors que diuen ser poetes
pròlegs sense llibre,
embolcalls de vidre que
s'esmicolen abans de riure.

Falses notes, acords dissonants
el mercat ambulant! Tot s'hi val!
Atura't!fisura't!arramba'm al llit!
És divendres, llepa'm els pits.

Quatre ratlles mal posades,
un tripi dins del cubata
em poso la corbata, trec el maletí,
i demà al matí faig punta de coixí.


Natàlia Valldeperas



La poesia
és que la mare, alguna nit, t'expliqui:
una vegada
vaig recórrer les quatre hores
que em separaven d'aquell arbre
sols per poder menjar-ne les cireres.


Adriana Nicolau



Camí de l'escola

Aquest matí
el sol encenia els pins
i la ginesta les vores
del camí. Tot era llum
i no havia començat
encara el dia.


Adriana Nicolau



mails a l’albada

És al matí
quan el meu cor revifa...

Quan un raig de llum
de Sols que són lletres,

de núvols de punts,

de comes alades,
(qual orenetes
piulant esvalotades)...

entren a casa
per la finestra badada,

...de forma sobtada.


Ferran Planell

Selecció de la quarta setmana

S’acosta el Festival de Poesia i us continuem oferint nous poemes. Aquesta setmana comencem amb la jove Nella Kvesic, que ens envia un poema d’amor en què apareix una súplica per aturar el temps. A continuació trobareu una peça de Jesús Blázquez dedicada a la Rambla del Celler, tot acostant la poesia a la nostra ciutat, o a l’inrevés. I per últim Montse Assens ens ofereix un original tríedre en què, com succeeix en la física, el temps i l’espai s’unifiquen mitjançant el pensament. I llavors, com en el poema, és lícit preguntar-se: i ara, què?

Lluís Calvo



Quiero

Quiero…

Tu presencia en mí,
tu reflejo en mi corazón,
tus dedos en mi alma,
tu olor en mi piel,
tus besos infinitos.

Quiero…

Fundirme en tus arrugas,
envejecer en la infinidad,
parar el tiempo,
volver atrás,
empezar de nuevo.

Nella Kvesic



Rambla del Celler

Las hojas verdes esperan resignadas
que el otoño las adorne con el color
de tránsito hacia el suelo
donde lánguida hierba aguarda su llegada.

Dos franjas verdes acompañan
al color gris del ancho paseo
mientras la vida hierve bajo
las ramas de los árboles.

Extenso catálogo de vida
muestra todas las edades y siluetas
pasarela improvisada del vestir
desfile de niños que corren
ancianos que arrastran los pies.
Rambla: diversidad de vidas itinerantes.

Jesús Blázquez García



Tríedre

-espai-

Hem deixat l'espai correcte
entre tu i jo

-raonament-

concretament pensat, sense pensar,
perquè entremig dels cossos
dansin nostàlgies
esdevingudes per tot l'enyor

-temps-

Hem deixat el temps exacte
entre tu i jo


i ara, què?

Montse Assens

Selecció de la tercera setmana

Aquesta setmana, volem presentar-vos dos poemes d’Imma Fuster: “Guspireig insòlit” i “Un pessic de bogeria”. En el primer hi ha arbres, ocells i una ànima que es desperta admirada de trobar-se en un lloc ple de vida, font d’aquesta espurna insòlita que l’autora ens ofereix. En el segon, Fuster reclama el dret a veure les coses d’una altra manera. I ens ho diu ben clarament: “Vull que la meva ànima camini / per tots els camins”. I ens demana que no li recriminem el seu pessic de bogeria. No ho farem: contràriament, l’esperonem, des d’ara mateix, en el seu camí poètic, ple de visions inaudites. I per últim, trobareu un poema de Sílvia Sánchez, que la setmana passada ens oferia una peça en castellà i que ara ens amplia, en català, la seva visió poètica. “Admirant Van Gogh” és un poema que vol esborrar el fals i fer present la vida. A pinzellades. O a través dels versos. Gaudiu-ne.

Lluís Calvo



Guspireig insòlit

Arbres d’arrel profunda
que amb tebiesa bressoleu
planys i incerteses,
i que teniu, com les il•lusions,
ocells que dormen a les branques
que a cada albor es desperten
com es desperta l’ànima
        en instants com aquest,
                talment com un insòlit guspireig!

Imma Fuster



Un Pessic de bogeria

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.
Vull que la meva ànima camini
per tots els camins.
Vull que els meu dits acaronin
els meus somnis agosarats.
Vull que els meus ulls tafanegin
el meu interior més pregon.

Avui sóc un mar
brau i calmat alhora.
Un mar infinit i inesgotable.
Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.

Imma Fuster



Admirant Van Gogh

Pinzellada a pinzellada creant.
Empastant. Gruix. Càlid. Tacte.
Fora grisos, marrons i altres
barreges sense interès d’alguna
realitat velada. Capa a capa
l’artista destaparà allò que,
fals, vela la puresa. Pur groc,
pur carmí i pur blau. I així el
que semblava virtual esdevindrà
vida, real vida.

Sílvia Sánchez

Selecció de la segona setmana

Aquesta segona setmana us presentem el poema “Biblioteca” de la poeta santcugatenca Carme Cabús, que és una invitació a endinsar-nos en l’imprevist de la lectura. En llegir, tot un seguit de mons possibles se’ns obren per mostrar-nos, en clau humana, un munt inabastable de visions. Continuem amb un artista de la nostra ciutat, Adolf, que ens ofereix un dels seus poemes visuals, sempre en cau irònica i buscant la perplexitat del lector-espectador. I no oblidem que les sirenes també fan senyals acústiques, com ens recorda el cant XII de l’Odissea. I per acabar un poema de Sílvia Sánchez, on es destaca el valor de l’amistat a partir d’una conversa entre dones.

Lluís Calvo



Biblioteca

Vols venir a triar un llibre
de fulls blancs del meu prestatge
amb humils lletres petites
que et pot cabre a la butxaca?

Vols conèixer la saviesa
que s’amaga entre les tapes,
tot l’univers que gravita
dins les pàgines tancades?

Vols obrir aquells móns possibles
que dins teu ja fan estada
i per l’art i encant d’un llibre
t’endinsen en carn humana?

Carme Cabús



Prohibides les sirenes



















Adolf
Fotografia digital retocada. Barcelona.
Foto del 2007. Realització de maig de 2008.



Esta mañana unas mujeres

No demasiado viejas, pero sí muy sabias
hablaban de la amistad.
Que a veces es manantial
y otras meandro.
Que el amigo ideal nos acompaña
y da fuerzas.
Que sabe consolar
como una buena madre.
Y muchas veces nos confronta
con lo oscuro escondido bajo la cama
Y han coincidido que siempre, siempre,
nos permite ser imperfectos, aunque únicos.

Sílvia Sánchez

Selecció de la primera setmana

Tornem amb el Tot po-e-SI-@, un cop més. I ho fem, com sempre, amb energia i noves dosis poètiques. Per començar us presentem un suggeridor poema visual de Cari Pontes i Manel Turon, en què la creació divina s’equipara amb un gest artístic. I continuem amb poemes de M. Elena Carné, una autora que no és el primer cop que ens regala el seu lirisme, aquest cop amb uns finals rodons i contundents que ens confirmen que ens trobem davant d’una poeta que sap què vol dir i com vol expressar-ho.

Lluís Calvo

Dies primer i segon (Gèn 1, 1-8)
















Cari Pontes i Manel Turon


La lluna feia el ple

La lluna feia el ple
quan unes estrelles es van despenjar.

Són totes aquestes margarides
que ara omplen la clariana del bosc.

No sabem si es quedaran entre nosaltres;
ni com s’ho farien per tornar a ser astres.

Pensem que han triat
                            vida més efímera.

M. Elena Carné



Vius exsangüe.
Em recordes una fotografia
que dorm en un calaix.

M. Elena Carné



Per estar amb tu

Ara per estar amb tu, t’haig de recordar o
t’haig d’imaginar.

        Ara, quan estem junts no ens podem veure,
        ni tampoc tocar.

M’agradaria saber si quan jo també hauré mort
podrem tornar plegats a racons d’aquesta Terra
que ens agradaven: com ara aquí on sóc,
sota els arbres,

i passar-hi estones llargues fins que ens en cansem,
i tornar-hi sempre que ens abelleixi.

        Si plou entrarem a la casa tan gran.
        De ben segur que no ens farà nosa ningú.

Aleshores no em caldrà
somiar per a estar amb tu!

M. Elena Carné