Selecció de la tercera setmana

Aquesta setmana, volem presentar-vos dos poemes d’Imma Fuster: “Guspireig insòlit” i “Un pessic de bogeria”. En el primer hi ha arbres, ocells i una ànima que es desperta admirada de trobar-se en un lloc ple de vida, font d’aquesta espurna insòlita que l’autora ens ofereix. En el segon, Fuster reclama el dret a veure les coses d’una altra manera. I ens ho diu ben clarament: “Vull que la meva ànima camini / per tots els camins”. I ens demana que no li recriminem el seu pessic de bogeria. No ho farem: contràriament, l’esperonem, des d’ara mateix, en el seu camí poètic, ple de visions inaudites. I per últim, trobareu un poema de Sílvia Sánchez, que la setmana passada ens oferia una peça en castellà i que ara ens amplia, en català, la seva visió poètica. “Admirant Van Gogh” és un poema que vol esborrar el fals i fer present la vida. A pinzellades. O a través dels versos. Gaudiu-ne.

Lluís Calvo



Guspireig insòlit

Arbres d’arrel profunda
que amb tebiesa bressoleu
planys i incerteses,
i que teniu, com les il•lusions,
ocells que dormen a les branques
que a cada albor es desperten
com es desperta l’ànima
        en instants com aquest,
                talment com un insòlit guspireig!

Imma Fuster



Un Pessic de bogeria

Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.
Vull que la meva ànima camini
per tots els camins.
Vull que els meu dits acaronin
els meus somnis agosarats.
Vull que els meus ulls tafanegin
el meu interior més pregon.

Avui sóc un mar
brau i calmat alhora.
Un mar infinit i inesgotable.
Deixeu-me ser feliç.
No em recrimineu aquest pessic de bogeria.

Imma Fuster



Admirant Van Gogh

Pinzellada a pinzellada creant.
Empastant. Gruix. Càlid. Tacte.
Fora grisos, marrons i altres
barreges sense interès d’alguna
realitat velada. Capa a capa
l’artista destaparà allò que,
fals, vela la puresa. Pur groc,
pur carmí i pur blau. I així el
que semblava virtual esdevindrà
vida, real vida.

Sílvia Sánchez